PRIME TIME

Tres fotògrafs entren en una casa abandonada. Són exploradors urbans.
Artistes de la nostàlgia que intenten preservar el lloc de l’oblit perquè ningú hi accedeixi i destrueixi la poca vida que encara hi resta.

Troben una càmera de vídeo enfocant un llit, funciona… És una gravació de 2002. Una dona… no parla… fa cara d’amargada… hi ha talls…ara plora… ara somriu… un somriure estrany… sembla que vulgui dir alguna
cosa… Parla…

“La família. Aquesta entitat antiga inamovible, secular, sacralitzada, respectada, plena d’amor, de tradició, de generositat, d’afecte, de bé… El dia que comencem a morir és el del naixement dels nostres fills. Ells, petits, ens van devorant amb les seves boques cridaneres i exigents. Només voldria que sabessin descriure’m quan jo no hi fos. Què recordaran de mi? Qui es recordarà de mi?”

Qui és aquesta dona? Per què ha gravat aquest vídeo? És morta? És una gravació pòstuma?

Si els pares poden gravar el naixement dels seus fills, per què els fills no poden gravar la mort dels seus pares?

Els tres fotògrafs especulen sobre la seva vida, la seva família i els motius que l’han dut a gravar-se. Una vida anònima en mans d’uns desconeguts…

“Aquesta és la meva esquela als ulls de la resta del món.”

Un bon dia els habitants d’una casa recullen les seves coses i amb el desig de l’oblit van deixant enrere un munt de mobles, objectes i records en blanc i negre. Amb el temps, la pols, la humitat i la vegetació se n’apoderen en silenci. És la mort de l’edifici.

Els exploradors urbans —membres d’un moviment espontani internacional— entren a qualsevol lloc que estigui abandonat. Són col·leccionistes d’imatges d’allò que troben en aquells racons de món aturats en el temps. Amb la seva càmera de fotos documenten i investiguen el que un dia va arribar a ser aquell lloc, la gent que hi va viure i les circumstàncies que van precedir l’abandonament.

Prime time, escrita per Martí Torras i Paula Blanco, va néixer com a assaig obert de la Gata sobre la teulada de zinc calenta, primer muntatge al nou Teatre Lliure de Gràcia, l’any 2010. Posteriorment es va reestrenar a la Sala Muntaner al 2012.