EL CORONEL OCELL

En un petit centre psiquiàtric situat en un antic monestir i perdut en un racó qualsevol de les muntanyes dels Balcans, sis pacients i un doctor sobreviuen aïllats del món, mig morts de fred i de fam, perquè «el destí sempre troba la manera de dividir les persones». El sord ho sent tot, la prostituta és verge, l’impotent té sis fills, el menut és gran com els altres, el que calla té a dins bonics discursos i el lladre sovint retorna més del que roba. El seu únic lligam amb la realitat és un petit televisor sense so. Un dels interns, que és sord, la subtitula cada vespre a l’hora de les notícies. Una nit, l’ONU deixa caure, per error, ajuda humanitària i uniformes militars i aleshores tot canvia… Es tracta de l’ajut de l’ONU per a la Guerra dels Balcans. Tant li fa que els paracaigudes no vagin a parar als indrets clau del conflicte, perquè tots els Balcans, des de sempre, han estat terra fèrtil per a les tragèdies. La pluja de contenidors provoca que Fetíssov, el militar callat que sempre mirava al buit, trobi les paraules per mobilitzar el grup cap a un gran ideal: associar-se a l’OTAN.

Fetíssov creu en el grup i espera grans coses de l’aliança de la seva original companyia amb Europa. El seu canvi radical d’actitud actua de catalitzador per als altres, fins al punt que allò que no passava de ser un projecte forassenyat, si més no als ulls del doctor, es converteix en realitat.

Aquest grup de bojos travessa Europa. Passen per l’Infern i s’adrecen al Paradís. L’Infern, amb majúscula, són els Balcans. El Paradís, també amb majúscula, que és Europa. Al seu país vivien aïllats de tot i de tothom. L’Europa somniada, l’Europa poblada d’àngels, acull amb mutisme i indiferència els nouvinguts. Al bell mig d’Europa, es converteixen en immigrants que comencen a demanar almoina alçant els seus cascs blaus a la Plaça de la catedral d’Estrasburg.

Presentada al Teatre Estudi de l’Institut del Teatre com a tesina, el muntatge va poder veure’s més tard al Teatre del Raval de Barcelona.