LA DAMA DE REUS

El Teatre Nacional de Catalunya vol reivindicar una figura gairebé desconeguda per al gran públic: Ambrosi Carrion, un dels dramaturgs més prolífics i interessants de mitjan segle xx a Catalunya. I, a la vegada, també vol reivindicar la memòria de l’exili, que estroncà la vida cultural catalana després de la Guerra Civil Espanyola.

A La Dama de Reus (1949, premi Ignasi Iglésias l’any 1950), Carrion reelabora un argument ben conegut en la tradició popular europea del segle xvii i molt arrelat en la tradició catalana: una dama extraordinàriament bella, empesa per la necessitat i per la mesquinesa de la família del seu marit, es veu obligada a anar al llit amb el tirà que governa la ciutat per salvar la vida del seu marit. L’amor i la passió s’enfronten a les ànsies de venjança.

La Dama de Reus sorprèn pel seu català modern i el seu vers àgil amb un fraseig fluït. Ambrosi Carrion, a més, aconsegueix dotar els seus personatges d’una complexitat i d’una ambivalència fascinants, que li permeten d’introduir un seguit de conflictes psicològics que van més enllà de la llegenda i que acabaran desembocant en un final sorprenent.