DÉJÀ VU

En un racó d’un país de memòria despistada, hi malviu una dona confinada en els seus records. Mentre espera l’arribada d’un nadó del que mai es va poder acomiadar, reviu eternament alguns dels episodis més dramàtics de la seva vida, acompanyada d’algunes de les seves pors, que amb el pas dels anys, ha convertit en membres de la seva família imaginària.

Onze germanes segrestades en un dol mental que no té fi: dictadura, esclavatge, morts, funerals, invasions escandinaves i altres plagues bíbliques. Només una criatura, la Bruna, té la clau per enderrocar aquest espai mental, però, mentre no arriba del seu forçat exili, la seva Mare reimagina la seva vida a ritme de fanfàrries balcàniques. Res funciona al seu cap des d’aquell abandó. Un exercici personal d’escriptura espontània de com de poderosament absurda pot ser la ment i com de tragicòmica pot ser la vida, segons les decisions que una mare va haver de fer a contracor, el dia que va néixer l’autor.

Una dona perduda en algun racó de la seva pròpia memòria espera l’arribada d’un nadó del qual no s’ha pogut acomiadar. Mentrestant, reviu episodis dramàtics de la seva vida i dona vida a les seves pors, que a força de coexistir amb la dona que les va crear s’han convertit en membres d’una mena de família.

Déjà Vu és un regal que ens hem fet mútuament les actrius, els meus ajudants i un servidor. 
No és habitual escriure un espectacle de pallassos, còmics o excèntrics. Sí que ho és escriure números, entrades, gags, escenes. Tradicionalment, els pallassos han format part d’espectacles de circ o de varietés, on el fil narratiu no sol ser important, i sí que ho són els personatges i les possibles entrades.
Menys habituals són els espectacles de pallasses. És cert que n’hi ha, i molt bones, però costa trobar un espectacle amb una troupe de dones pallasses, maquillades, disposades a fer riure, posant-se en ridícul. Per sort, l’humor cada cop té menys fronteres de gènere, i és més fàcil apostar per dones i pallasses.
Imagineu el circ de “Clowns”, de Fellini, plantat a una plaça. El veiem des de les golfes desordenades d’una casa on viuen les filles de “La casa de Bernarda Alba”, de Federico García Lorca. Les onze malgasten la seva vida recloses, mentre el temps va esquerdant les múltiples capes de maquillatge que recorden a la pobra Baby Jane de “What Ever Happened to Baby Jane?”. Un dia, però, reben un regal: una criatura.
Després de buscar l’instint maternal enmig de tant síndrome de diògenes, aquestes onze pertorbades i la seva criada s’inventen una fantasia: una nova família per a la criatura, com a “Trois hommes et un couffin”. Una nena que és un personatge clau, absent i invisible, i que creixerà al voltant d’aquesta família com ho va fer el Truman de “The Truman Show”.
Les onze mares, o pares, o tietes, o el que siguin, esclaves de la criatura, com “Les criades” de Jean Genet, juguen, i creen un petit microcosmos fantàstic, ple d’enganys i autoenganys, amb normes poc convencionals, com ho fa la família de “Canino” de Yorgos Lanthimos, que presagien un desenllaç tan dur com la vida mateixa.
Un univers decadent de sang i mel, al so de trompetes i metalls de música balcànica, amb uns personatges ridículs, absurds, i alhora, foscos i plens de dolor, que ens faran riure per desgraciats, com feien els d’Emir Kusturika a “Underground” . Perquè veure el dolor aliè alleugereix el nostre propi dolor.
Tot plegat, per retre homenatge a totes aquelles mares, que en un moment de la seva vida, conscient o inconscientment, perden la seva criatura.
Martí Torras Mayneris